dimarts, 31 de desembre del 2013

Els drets reproductius: una visió des del nostre entorn i la nostra història



El govern del PP ha aprovat l’avantprojecte d’una llei que penalitza l’avortament de tal manera que ens fa retrocedir moltes dècades en quant a drets sexuals i reproductius. El 15 de febrer del 2013, Cicle Violeta vam organitzar un acte sobre el dret al propi cos.   Vam projectar dos audiovisuals: el curtmetratge “L’agressió quotidiana”, filmat al Prat als anys 70, i el vídeo “Nosaltres decidim” que vam fer nosaltres mateixes, amb l’ajuda de gent del nostre entorn, entrevistant a persones del Prat de Llobregat. Les dues pel·lícules aborden diferents temàtiques que estan relacionades amb l’avortament, i vam poder apreciar la seva evolució al llarg del temps. 


Aprendre a gaudir del propi cos
Les dones del Prat de Llobregat patien, dècades enrere i en gran part en l’actualitat, una sèrie de circumstàncies marcades per la doble opressió de ser dones i de classe obrera. En l’àmbit més íntim, l’educació i el paper submís cap a la família que s’inculcava a les dones repercutia en el fet que la seva sexualitat els hi era molt desconeguda, hi havia molts tabús que superar. Algunes dones explicaven a “L’agressió quotidiana” que no els venia mai de gust fer sexe, que no obtenien plaer, i que ho evitaven. Les càrregues familiars de les mestresses de casa, que s’havien de fer càrrec de la casa i dels molts fills que tenien, afectava molt negativament a la seva vida sexual, perquè sempre estaven esgotades. Molts embarassos eren inesperats, i sovint les dones tenien més fills que els que haguéssin volgut. Fins i tot, de vegades intentaven interrompre els embarassos amb mètodes que posaven en risc la seva salut. Algunes dones s’atrevien a parlar obertament, i van prendre la decisió de combatre la manca d’informació sobre salut i sexualitat de les dones, que les feien indefenses. 

 Foto: Arxiu Municipal del Prat.



Els espais de dones
Dues militants que els anys 70 estaven participant de la vida política de la ciutat, en partits i associacions veïnals, van decidir començar a organitzar reunions i xerrades sobre els temes que afectaven a les dones. La Maruja Pelegrín ens explicava a “Nosaltres decidim” com ella i la Carmina Balaguer organitzaven regularment actes, i anaven a avisar a les dones a casa seva, picant al timbre del portal abans de començar les reunions. Era important que la dona sortís de casa i tingués un espai on parlar de tot allò que l’oprimia i que la societat silenciava. En aquestes reunions, parlaven del divorci i dels maltractaments, i també van fer xerrades sobre sexualitat i salut reproductiva. La Carmina i la Maruja es preparaven els temes amb molt rigor i dedicació; llegien i aconseguien materials, sovint provinent de l’estranger i que traduïen de l’anglès. La seva tasca de formació va ser pionera. La didàctica era molt trencadora amb els tabús de l’època: s’ensenyava per separat l’anatomia reproductiva de la dona, i la sexual, deixant molt clar la diferència entre plaer i reproducció. Al cap d’un temps, aquestes experiències van portar a les dues dones a obrir el primer Centre de Planificació Familiar de l’Estat espanyol.


El primer centre de “plani”
El 1974, es va inaugurar el centre en la clandestinitat, perquè tot allò que feien estava penat per la llei. I tot l’esforç va tenir un resultat molt satisfactori. Van ser moltíssimes les dones que van començar a anar-hi. Com a anècdota, un dia s’hi va presentar un home amb un maletí. Les responsables del centre van deduir que seria algun policia, però va resultar que era un representant de la indústria farmacèutica que els volia subministrar el material mèdic necessari per al centre.
La paraula “planificació” no és, en opinió de la Maruja, la més adient per descriure la tasca que feien. Dos pilars, la informació i la salut, amb un únic objectiu: que la dona treballadora tingués els recursos per a decidir sobre el seu propi cos. Les dones s’assabentaven de l’existència del centre pel boca-orella. Dones de totes les cultures i possibilitats econòmiques hi acudien per a resoldre les seves preocupacions concretes, que no havien pogut afrontar perquè no tenien diners o bé no existia l’entorn on parlar-ne.


 Foto:PSUC.


Allà s’informava dels mètodes anticonceptius, que també se’ls hi donava a les persones que hi assistien. Sovint s’atenia a parelles. L’accés als mètodes anticonceptius i la informació sobre la reproducció i sexualitat va ser una eina molt potent d’emancipació de la dona. Aquest fet va contribuir a què ja no tingués més fills dels que realment volia i que gaudís de la sexualitat sense la por de quedar-se embarassada. I per tant, a poder decidir el seu propi projecte de vida. En aquella època, els problemes de salut reproductiva de les dones estaven marginats o oblidats, sobretot per a aquelles que no tenien recursos econòmics. El centre oferia un servei de ginecologia gratuït, amb material i coneixements més avançats que a clíniques i hospitals.

Encara ara hi ha moltes dones que agraeixen a la Carmina i la Maruja l’ajuda que els van proporcionar quan eren joves. Les visites eren totalment confidencials, amb un clima confortable on la salut i l’estat d’ànim de la dona era el més important. El centre va ser també un dels principals focus del feminisme dels anys 70 a la ciutat. La sala d’espera del centre estava decorada de color violeta, amb pòsters i altre material de propaganda feminista.


Els viatges a Londres
Moltes dones arribaven al centre amb un embaràs no desitjat. Allà feien “que la dona pensés”, explica la Maruja. Sense pressions, els explicaven les diferents possibilitats que tenien, si tiraven endavant o no amb aquell embaràs. Si les dones volien avortar, el centre les ajudava. El problema és que moltes dones que no tenien recursos feien avortaments clandestins molt arriscats que posaven en perill la seva vida i podien malmetre la seva salut. Les dones riques anaven a les clíniques privades, on se’ls interrompia l’embaràs d’amagat. Però la dona treballadora no tenia aquesta opció. La vessant econòmica sempre era molt important, i el centre de planificació facilitava a les dones que ho necessitaven, el viatge i la intervenció en clíniques de l’estranger. Una agència de viatges d’un sindicat els proporcionava bitllets d’avió molt assequibles, i els metges de vegades no els cobraven les intervencions.

La lluita feminista
Les dones de la vida associativa de la ciutat es van bolcar amb el centre de plani per a donar-li el seu suport. Encara ens expliquen com van fer de “conillet d’índies”, com en les pràctiques d’espèculum. Aquest entorn va ser clau per a tirar endavant un projecte en la clandestinitat. És la lluita de les dones la que va aconseguir canvis en la vida quotidiana –per exemple, barallant-se amb els farmacèutics per a que els preservatius estiguessin visibles a les farmàcies- i també transformacions en la societat. A barris populars com els del Baix Llobregat, el feminisme es va organitzar i desafiar els rols que encara oprimeixen a la dona. Aquí al Prat van organitzar-se en espais diferenciats dins de l’associacionisme, perquè les pròpies associacions, partits i sindicats no veien bé les activitats feministes i no donaven suport a les dones.

 Foto: Arxiu Municipal del Prat.

Amb la mort del dictador, aquest teixit social va anar canviant. El centre de planificació familiar va continuar sent autogestionat per les dones, que volien que formés part del sistema públic de salut. Els primers anys va preservar la seva manera de fer, però amb el temps, la institucionalització va canviar bastant el tarannà. Per exemple, el servei d’assessorament es va separar del de salut.

El present i el futur dels drets sexuals i reproductius
La Pilar Aramburu, que porta anys treballant al servei d’assessorament SISA i d’atenció a la dona, va exposar el passat, present i futur dels drets sexuals i reproductius. Els darrers temps, la llei de l’avortament més recent, malgrat les seves mancances, reconeix el lliure dret a l’avortament. I de manera gratuïta, malgrat que molts es feien en clíniques privades, però amb bons recursos en mans dels serveis de salut pública.

Un tema crucial és la posició que tenen les noies en les seves relacions sexuals. “Hem passat del no res al tot, i pel camí ens hem deixat moltes coses per aprendre”, diu la Maruja. Hi ha molta llibertat i informació, però les dones encara no hem assumit del tot el coneixement del propi cos, com viure una vida sexual satisfactòria. I això està relacionat amb els embarassos no desitjats. Ens queda molt per a aprendre i moltes barreres per trencar. 

 Foto: PSUC.

Tornem enrere
Malgrat que les dones que en els últims anys han interromput un embaràs no desitjat cada cop passen menys angoixa, -en part gràcies a la llei-, encara hi ha moltes coses a tenir en compte. Això ens explicava la Pilar, i la Maruja anava més enllà: “se li ha de treure ferro a la interrupció de l’embaràs, cosa que s’ha magnificat i fa que les dones ho afrontin amb excessiu patiment”. Per la Pilar, l’avortament és un procés en què les dones han de plantejar-se diferents opcions i prendre una decisió que potser no els agradaria haver de seguir. Però només elles poden decidir sobre el seu futur. En algunes cultures la religió hi és molt present i això condiciona molt els sentiments. I les situacions són diferents, segons l’edat, la família o la situació laboral. Encara que aquestes influències culturals siguin molt fortes, i ens sobrepassin les qüestions morals, la realitat és que només les dones tenen dret a decidir sobre la seva reproducció.

La llei de supòsits, com la que es torna a posar en marxa, feia que per avortar, les dones havien d’acollir-se a escletxes legals per a entrar en els supòsits, i això incrementa l’angoixa. Haver de pagar també és molt important. Supòsits, haver de pagar, haver d’aconseguir papers,... tot això són traves per a què les dones hagin de seguir la tutela del metge i de la llei. Les dones són plenament capaces de decidir, i això s’hauria de reconèixer.


Cicle Violeta considerem que aquesta reforma de la llei de l’avortament suposa una greu regressió dels drets de les dones. Per això, ara més que mai, és molt important una resposta feminista.





dimecres, 27 de novembre del 2013

Divendres 29 de novembre: Taller de relacions sexoafectives saludables

Perquè molts cops l'arrel del problema són unes intoxicades relacions sexoafectives construïdes sobre la base masclista i heteropatriarcal imposada. El proper divendres intentarem donar eines per combatre-ho i ser més fortes.

Salut i feminisme!!

dimarts, 23 d’abril del 2013

6 mesos de Cicle Violeta: llibret per Sant Jordi

Per aquest Sant Jordi, hem preparat un llibret amb el recull de les activitats que hem fet al llarg d'aquests sis mesos de Cicle Violeta. Al bloc, hem anat penjant fotos, comentaris, presentacions,... I ara ho hem posat tot ben maquetat en un aquest pdf. Esperem que us sigui útil i interessant. Seguim aprenent, lluitant i creant plegades.

Podeu descarregar-vos el llibret aquí

dissabte, 20 d’abril del 2013

Visibilitzant-nos som més fortes!!

El 26 d'abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La nostra societat heteropatriarcal oculta aquesta realitat. Per això el Cicle Violeta va voler abordar aquesta temàtica, que per moltes persones encara resta en l’obscuritat i el tabú. 

El grup Lescat (Lesbianes a Catalunya) va analitzar diferents trossos de pel·lícules que durant la història del cinema han tractat, segons les èpoques amb més o menys encert, la temàtica lèsbica.
Es va començar amb “Las chicas de uniforme”, on en una alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial encara hi havia certa llibertat per parlar de l’atracció noia adolescent-dona madura. En un internat les noies estan enamorades de la seva professora, el seu mite amorós i sexual.

Es va seguir amb “La calumnia” dels anys seixanta. On es veu clarament com, posteriorment a la Guerra, ens endinsem en un període buit de temàtica lèsbica que no es recuperarà fins a finals del segle XX. Aquesta pel·lícula no tracta directament cap relació lèsbica però en canvi, mostra com un rumor pot destrossar dues vides. A més, queda palès que una relació afectiva entre dues dones més enllà de l’amistat podia ser el pitjor dels rumors. Anys després una de les protagonistes demanà perdó per haver fet aquesta  pel·lícula.

“Tomates verdes fritos” fou la següent. Adaptació cinematogràfica d’un llibre amb gran èxit als anys 90. Originalment en el llibre la relació amorosa entre les dues dones queda ben explícita. En canvi a la pel·lícula, per ordres de producció, es considerà que la societat nord-americana no estava preparada per acceptar aquest tipus de relacions i ho deixen totalment ambigu. A més sembla que la relació entre les dues dones és fruit de la necessitat de fugir d’un marit maltractador, no de l’amor.

A partir de mitjans dels 90 es tanca el període de silenci posterior a la Guerra i es recupera la llibertat per parlar de lesbianisme. “Antònia” mostra una relació sexo-afectiva entre dues dones totalment normalitzada i en llibertat. No obstant, encara perduren alguns estereotips com que la sexualitat lèsbica no és tan salvatge, passional i instintiva com l’heterosexual. És l’anomenada “relació vainilla”.

Finalment, “Mujer contra mujer” reflecteix les dificultats i el rebuig que va trobar el lesbianisme en els anys 70 per incorporar-se a la lluita feminista.

Moltes dones lesbianes viuen la seva condició en l’anonimat. S’agrupen en petits corpuscles, ja sigui un grup d’amigues o la parella, on es senten alliberades i còmodes. Però cal sortir fora, al món real, i allà la societat heteropatriarcal no ho posa gens fàcil. Primer de tot s’han de vèncer els propis prejudicis, fruit de l’educació buida de diversitat sexual que rebem. I posteriorment ens hem d’enfrontar als altres. En general, el primer repte és el més difícil de superar, el segon és molt més fàcil del que es pensa. Per facilitar aquesta sortida de l’armari i normalitzar aquesta opció sexual serà imprescindible aglutinar els corpuscles on ens refugiem, viure amb orgull el lesbianisme i desenvolupar un paper rellevant en la lluita feminista exigint la nostra plena inclusió.

divendres, 12 d’abril del 2013

(In)visibilitat lèsbica

El 26 d'abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La nostra societat heteropatriarcal oculta, generalment, aquesta relalitat. No es reivindica únicament que les lesbianes surtin de l'armari, sinó que la seva existència sigui visible en els mitjans de comunicació, polítiques, educació,...
El Cicle Violeta del mes d'abril està dedicat a aquesta temàtica. Comptarem amb Lescat (Lesbianes a Catalunya) que ha preparat una sessió en què reflexionarem sobre la invisibilitat de les lesbianes en el món del cinema, com a exemple del que passa en el conjunt de canals de difusió de cultura, valors i formes de vida. Veurem el cinema amb una mirada antipatriarcal i antilesbòfoba. Lescat ha seleccionat escenes d'algunes pel·lícules, a través de les quals reflexionarem sobre les maneres en què es mostra aquesta realitat.

Lescat, Lesbianes a Catalunya (www.lesbianesacatalunya.wordpress.com), és el grup de dones lesbianes i bisexuals de la Coordinadora LGTB de Catalunya. Aquest grup ja fa alguns anys que existeix, però recentment ha ressorgit amb molta il·lusió i molt d’esforç, arran de les V Jornades de Visibilitat Lèsbica de Lescat.
Com a grup de dones lesbianes i bisexuals, el seu objectiu principal és treballar per fer visible aquest col·letiu en tots els àmbits socials. Per això consideren important reivindicar el Dia de la Visibilitat Lèsbica. Fent-nos visibles aconseguim unir forces, construir més referents, una vida més plena! Visibilitzant-nos podem exigir al nostre entorn social, a la feina, a l’escola, a les institucions que prenguin les mesures necessàries per tal  que ens puguem desenvolupar plenament en tots els àmbits de les nostres vides.

El 26 d’abril no només es commemora la sortida de l’armari de les dones lesbianes, sinò també la inclusió de la realitat lèsbica en els mitjans de comunicació, polítiques públiques, àmbit educatiu, àmbit sanitari, etc.
Visibilitzant-nos guanyem totes! 


 

dimarts, 26 de març del 2013

Autodefensa femenina: no és no




La Karin Konkle, amb 15 anys d’experiència ensenyant autodefensa, ens va fer una presentació molt suggerent sobre defensar-se de les agressions. Es va centrar en l’autodefensa feminista. I és que les dones patim uns tipus de violència específiques pel fet de ser dones. L’autodefensa femenina dóna un pes molt important a les actituds i comportaments que hem de tenir per a trobar una sortida a les situacions de violència. Com diu la Karin, l’autodefensa no és saber fer cops, sinó aconseguir allò que volem. En totes les situacions en que altres persones ens molesten i ens agredeixen, cal tenir clar què volem de l’altra persona: que ens deixi en pau. I tenim eines per a aconseguir-ho.

El col·loqui amb la Karin va ser extens, i el públic va ser participatiu i va treure molts temes diferents. L’autodefensa serveix per a tots els àmbits de la vida de les dones, i és que la violència no només és física, sinó que és un conjunt d’agressions en molts camps de les relacions socials que tenim. La gran majoria d’agressions que pateixen les dones, tenen lloc en l’entorn més proper: família i amics. I aquí hi ha molta feina a fer amb l’autodefensa. Cal redreçar les relacions que es poden tòrcer i esdevenir violentes.

La societat heteropatriarcal educa a les dones per a que no siguin capaces de defensar-se. Però en opinió de les persones que vam assistir a la presentació, el dret a defensar-se és bàsic per les dones, per la nostra seguretat i per la vida diària. No es tracta de barallar-se, sinó de paralitzar les agressions. I això es pot fer sense haver d’utilitzar la força física. Cal valorar cada situació en el seu context: distància, estat de l’altre persona, en quin lloc estem,...

Per a reaccionar adequadament en situacions de perill o agressions, és molt important l’autocontrol. La Karin ens va explicar els efectes de l’adrenalina al nostre cos, i ens va ensenyar tècniques per a poder controlar les situacions de pic d’adrenalina, i recobrar la serenitat necessària per actuar. Un consell per a desbloquejar-nos en aquests casos: cridar ben fort. Cridar és un gest que permet tornar a controlar el cos sota els efectes paralitzant d’un esglai, i també envia un missatge molt clar a l’altra persona sobre què volem.

Vam  fer un exercici per a posar en pràctica la nostra reacció davant de persones que ens venen a molestar. La Karin imparteix cursos d’autodefensa en que es fan exercicis pràctics. Si esteu interessades en assistir a un curs d’autodefensa de dones, que constaria de tres sessions, ens podeu escriure a ciclevioleta@gmail.com Ens agradaria muntar un curs aquí al Prat!


Aquí podreu trobar més informació sobre la Karin i l’autodefensa: www.autodefensa.net

I aquí va una ressenya del seu llibre ¿Estás segura?
Quan li explico a un home que ensenyo autodefensa per a dones, sovint em comenta, "Ah, doncs no em ficaré amb tu." Generalment, li contesto, "Així que pensaves ficar-te amb mi, però ara que saps que ensenyo autodefensa has canviat d'idea?".

Aquesta obra és el resultat d'anys de dedicació al món de la violència de gènere i de la autodefensa. En ella, es defensa la tesi que la defensa personal no és només colpejar, i la violència no sempre prové dels desconeguts, pel carrer. En el fons, saber defensar-nos implica dir "si" quan volem dir "si" i "no" quan volem dir "no".

Aquest llibre planteja la primera línia de defensa personal com una seguretat física que es crea a partir de mantenir la calma, escoltar la intuïció, tenir consciència de l'espai i de la possibilitat de perill, així com comunicar-se amb claredat verbal i físicament.
També tracta el procés de deixar una relació abusiva, denunciar una agressió i unes situacions especials.

dilluns, 18 de març del 2013

Autodefensa de dones, Cicle Violeta del 22 de març



En aquesta jornada del Cicle Violeta, la Karin Konkle ens presentarà el seu llibre “¿Estás segura” i després ens farà un taller pràctic d’autodefensa de dones. Hi haurà servei de bar i tapes, així que us animem a quedar-vos una estona després del taller. L’acte és obert al públic femení i masculí.


Aprendrem quins són les eines d’autodefensa de les dones, que ens permeten protegir-nos i viure amb seguretat. La calma, la intuïció, l’autoestima, l’autoconeixement, la consciència de l’espai, la percepció, la força física,... I ho farem en base a tres punts clau:
  • Una perspectiva de gènere: ens permet saber on hi ha perill per a nosaltres i quin tipus de perill és. Aleshores podem evitar el perill o prendre mesures per combatre’l. 
  •  Un treball amb la ment i el cos: treballem amb la gestió de les emocions i la tensió o l’adrenalina per a aplicar millor els nostres coneixements en una situació real. 
  • Un treball amb la comunicació verbal, no verbal, i l’espai personal: amb aquestes eines, podem gestionar les situacions de perill perquè no s’esdevinguin situacions de violència física. 
Karin Konkle és llicenciada en Estudis de Gènere (Women’s Studies) per la Universitat de Columbia (Nova York). És professora d’arts marcials i d’autodefensa per a dones.