El 26 d'abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La nostra societat heteropatriarcal oculta aquesta realitat. Per això el Cicle Violeta va voler abordar aquesta temàtica, que per moltes persones encara resta en l’obscuritat i el tabú.
El grup Lescat (Lesbianes a Catalunya) va analitzar diferents trossos de pel·lícules que durant la història del cinema han tractat, segons les èpoques amb més o menys encert, la temàtica lèsbica.
Es va començar amb “Las chicas de uniforme”, on en una alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial encara hi havia certa llibertat per parlar de l’atracció noia adolescent-dona madura. En un internat les noies estan enamorades de la seva professora, el seu mite amorós i sexual.
Es va seguir amb “La calumnia” dels anys seixanta. On es veu clarament com, posteriorment a la Guerra, ens endinsem en un període buit de temàtica lèsbica que no es recuperarà fins a finals del segle XX. Aquesta pel·lícula no tracta directament cap relació lèsbica però en canvi, mostra com un rumor pot destrossar dues vides. A més, queda palès que una relació afectiva entre dues dones més enllà de l’amistat podia ser el pitjor dels rumors. Anys després una de les protagonistes demanà perdó per haver fet aquesta pel·lícula.
“Tomates verdes fritos” fou la següent. Adaptació cinematogràfica d’un llibre amb gran èxit als anys 90. Originalment en el llibre la relació amorosa entre les dues dones queda ben explícita. En canvi a la pel·lícula, per ordres de producció, es considerà que la societat nord-americana no estava preparada per acceptar aquest tipus de relacions i ho deixen totalment ambigu. A més sembla que la relació entre les dues dones és fruit de la necessitat de fugir d’un marit maltractador, no de l’amor.
A partir de mitjans dels 90 es tanca el període de silenci posterior a la Guerra i es recupera la llibertat per parlar de lesbianisme. “Antònia” mostra una relació sexo-afectiva entre dues dones totalment normalitzada i en llibertat. No obstant, encara perduren alguns estereotips com que la sexualitat lèsbica no és tan salvatge, passional i instintiva com l’heterosexual. És l’anomenada “relació vainilla”.
Finalment, “Mujer contra mujer” reflecteix les dificultats i el rebuig que va trobar el lesbianisme en els anys 70 per incorporar-se a la lluita feminista.
Moltes dones lesbianes viuen la seva condició en l’anonimat. S’agrupen en petits corpuscles, ja sigui un grup d’amigues o la parella, on es senten alliberades i còmodes. Però cal sortir fora, al món real, i allà la societat heteropatriarcal no ho posa gens fàcil. Primer de tot s’han de vèncer els propis prejudicis, fruit de l’educació buida de diversitat sexual que rebem. I posteriorment ens hem d’enfrontar als altres. En general, el primer repte és el més difícil de superar, el segon és molt més fàcil del que es pensa. Per facilitar aquesta sortida de l’armari i normalitzar aquesta opció sexual serà imprescindible aglutinar els corpuscles on ens refugiem, viure amb orgull el lesbianisme i desenvolupar un paper rellevant en la lluita feminista exigint la nostra plena inclusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada