El govern del PP ha aprovat
l’avantprojecte d’una llei que penalitza l’avortament de tal manera que ens fa
retrocedir moltes dècades en quant a drets sexuals i reproductius. El 15 de
febrer del 2013, Cicle Violeta vam organitzar un acte sobre el dret al propi
cos. Vam projectar dos audiovisuals: el
curtmetratge “L’agressió quotidiana”, filmat al Prat als anys 70, i el vídeo
“Nosaltres decidim” que vam fer nosaltres mateixes, amb l’ajuda de gent del
nostre entorn, entrevistant a persones del Prat de Llobregat. Les dues
pel·lícules aborden diferents temàtiques que estan relacionades amb
l’avortament, i vam poder apreciar la seva evolució al llarg del temps.
Aprendre a gaudir del propi cos
Les dones
del Prat de Llobregat patien, dècades enrere i en gran part en l’actualitat,
una sèrie de circumstàncies marcades per la doble opressió de ser dones i de
classe obrera. En l’àmbit més íntim, l’educació i el paper submís cap a la família
que s’inculcava a les dones repercutia en el fet que la seva sexualitat els hi
era molt desconeguda, hi havia molts tabús que superar. Algunes dones
explicaven a “L’agressió quotidiana” que no els venia mai de gust fer sexe, que
no obtenien plaer, i que ho evitaven. Les càrregues familiars de les mestresses
de casa, que s’havien de fer càrrec de la casa i dels molts fills que tenien,
afectava molt negativament a la seva vida sexual, perquè sempre estaven
esgotades. Molts embarassos eren inesperats, i sovint les dones tenien més
fills que els que haguéssin volgut. Fins i tot, de vegades intentaven
interrompre els embarassos amb mètodes que posaven en risc la seva salut. Algunes
dones s’atrevien a parlar obertament, i van prendre la decisió de combatre la
manca d’informació sobre salut i sexualitat de les dones, que les feien
indefenses.
Foto: Arxiu Municipal del Prat.
Els espais de dones
Dues
militants que els anys 70 estaven participant de la vida política de la ciutat,
en partits i associacions veïnals, van decidir començar a organitzar reunions i
xerrades sobre els temes que afectaven a les dones. La Maruja Pelegrín ens
explicava a “Nosaltres decidim” com ella i la Carmina Balaguer organitzaven
regularment actes, i anaven a avisar a les dones a casa seva, picant al timbre
del portal abans de començar les reunions. Era important que la dona sortís de
casa i tingués un espai on parlar de tot allò que l’oprimia i que la societat
silenciava. En aquestes reunions, parlaven del divorci i dels maltractaments, i
també van fer xerrades sobre sexualitat i salut reproductiva. La Carmina i la
Maruja es preparaven els temes amb molt rigor i dedicació; llegien i
aconseguien materials, sovint provinent de l’estranger i que traduïen de
l’anglès. La seva tasca de formació va ser pionera. La didàctica era molt
trencadora amb els tabús de l’època: s’ensenyava per separat l’anatomia
reproductiva de la dona, i la sexual, deixant molt clar la diferència entre plaer
i reproducció. Al cap d’un temps, aquestes experiències van portar a les dues
dones a obrir el primer Centre de Planificació Familiar de l’Estat espanyol.
El primer centre de “plani”
El 1974, es va
inaugurar el centre en la clandestinitat, perquè tot allò que feien estava penat per la
llei. I tot l’esforç va tenir un resultat molt satisfactori. Van ser
moltíssimes les dones que van començar a anar-hi. Com a anècdota, un dia s’hi
va presentar un home amb un maletí. Les responsables del centre van deduir que
seria algun policia, però va resultar que era un representant de la indústria
farmacèutica que els volia subministrar el material mèdic necessari per al
centre.
La paraula
“planificació” no és, en opinió de la Maruja, la més adient per descriure la
tasca que feien. Dos pilars, la informació i la salut, amb un únic objectiu: que
la dona treballadora tingués els recursos per a decidir sobre el seu propi cos.
Les dones s’assabentaven de l’existència del centre pel boca-orella. Dones de
totes les cultures i possibilitats econòmiques hi acudien per a resoldre les
seves preocupacions concretes, que no havien pogut afrontar perquè no tenien
diners o bé no existia l’entorn on parlar-ne.
Foto:PSUC.
Allà
s’informava dels mètodes anticonceptius, que també se’ls hi donava a les persones
que hi assistien. Sovint s’atenia a parelles. L’accés als mètodes
anticonceptius i la informació sobre la reproducció i sexualitat va ser una
eina molt potent d’emancipació de la dona. Aquest fet va contribuir a què ja no
tingués més fills dels que realment volia i que gaudís de la sexualitat sense
la por de quedar-se embarassada. I per tant, a poder decidir el seu propi
projecte de vida. En aquella època, els problemes de salut reproductiva de les
dones estaven marginats o oblidats, sobretot per a aquelles que no tenien
recursos econòmics. El centre oferia un servei de ginecologia gratuït, amb
material i coneixements més avançats que a clíniques i hospitals.
Encara ara
hi ha moltes dones que agraeixen a la Carmina i la Maruja l’ajuda que els van
proporcionar quan eren joves. Les visites eren totalment confidencials, amb un
clima confortable on la salut i l’estat d’ànim de la dona era el més important.
El centre va ser també un dels principals focus del feminisme dels anys 70 a la
ciutat. La sala d’espera del centre estava decorada de color violeta, amb
pòsters i altre material de propaganda feminista.
Els viatges a Londres
Moltes dones
arribaven al centre amb un embaràs no desitjat. Allà feien “que la dona
pensés”, explica la Maruja. Sense pressions, els explicaven les diferents
possibilitats que tenien, si tiraven endavant o no amb aquell embaràs. Si les
dones volien avortar, el centre les ajudava. El problema és que moltes dones
que no tenien recursos feien avortaments clandestins molt arriscats que posaven
en perill la seva vida i podien malmetre la seva salut. Les dones riques anaven
a les clíniques privades, on se’ls interrompia l’embaràs d’amagat. Però la dona
treballadora no tenia aquesta opció. La vessant econòmica sempre era molt
important, i el centre de planificació facilitava a les dones que ho necessitaven,
el viatge i la intervenció en clíniques de l’estranger. Una agència de viatges
d’un sindicat els proporcionava bitllets d’avió molt assequibles, i els metges
de vegades no els cobraven les intervencions.
La lluita feminista
Les dones de
la vida associativa de la ciutat es van bolcar amb el centre de plani per a
donar-li el seu suport. Encara ens expliquen com van fer de “conillet d’índies”,
com en les pràctiques d’espèculum. Aquest entorn va ser clau per a tirar
endavant un projecte en la clandestinitat. És la lluita de les dones la que va aconseguir
canvis en la vida quotidiana –per exemple, barallant-se amb els farmacèutics
per a que els preservatius estiguessin visibles a les farmàcies- i també
transformacions en la societat. A barris populars com els del Baix Llobregat, el
feminisme es va organitzar i desafiar els rols que encara oprimeixen a la dona.
Aquí al Prat van organitzar-se en espais diferenciats dins de
l’associacionisme, perquè les pròpies associacions, partits i sindicats no
veien bé les activitats feministes i no donaven suport a les dones.
Foto: Arxiu Municipal del Prat.
Amb la mort
del dictador, aquest teixit social va anar canviant. El centre de planificació
familiar va continuar sent autogestionat per les dones, que volien que formés
part del sistema públic de salut. Els primers anys va preservar la seva manera
de fer, però amb el temps, la institucionalització va canviar bastant el
tarannà. Per exemple, el servei d’assessorament es va separar del de salut.
El present i el futur dels drets
sexuals i reproductius
La Pilar
Aramburu, que porta anys treballant al servei d’assessorament SISA i d’atenció
a la dona, va exposar el passat, present i futur dels drets sexuals i
reproductius. Els darrers temps, la llei de l’avortament més recent, malgrat
les seves mancances, reconeix el lliure dret a l’avortament. I de manera
gratuïta, malgrat que molts es feien en clíniques privades, però amb bons
recursos en mans dels serveis de salut pública.
Un tema
crucial és la posició que tenen les noies en les seves relacions sexuals. “Hem
passat del no res al tot, i pel camí ens hem deixat moltes coses per aprendre”,
diu la Maruja. Hi ha molta llibertat i informació, però les dones encara no hem
assumit del tot el coneixement del propi cos, com viure una vida sexual
satisfactòria. I això està relacionat amb els embarassos no desitjats. Ens
queda molt per a aprendre i moltes barreres per trencar.
Foto: PSUC.
Tornem enrere
Malgrat que
les dones que en els últims anys han interromput un embaràs no desitjat cada
cop passen menys angoixa, -en part gràcies a la llei-, encara hi ha moltes
coses a tenir en compte. Això ens explicava la Pilar, i la Maruja anava més
enllà: “se li ha de treure ferro a la interrupció de l’embaràs, cosa que s’ha
magnificat i fa que les dones ho afrontin amb excessiu patiment”. Per la Pilar,
l’avortament és un procés en què les dones han de plantejar-se diferents
opcions i prendre una decisió que potser no els agradaria haver de seguir. Però
només elles poden decidir sobre el seu futur. En algunes cultures la religió hi
és molt present i això condiciona molt els sentiments. I les situacions són
diferents, segons l’edat, la família o la situació laboral. Encara que aquestes
influències culturals siguin molt fortes, i ens sobrepassin les qüestions
morals, la realitat és que només les dones tenen dret a decidir sobre la seva
reproducció.
La llei de
supòsits, com la que es torna a posar en marxa, feia que per avortar, les dones
havien d’acollir-se a escletxes legals per a entrar en els supòsits, i això
incrementa l’angoixa. Haver de pagar també és molt important. Supòsits, haver
de pagar, haver d’aconseguir papers,... tot això són traves per a què les dones
hagin de seguir la tutela del metge i de la llei. Les dones són plenament
capaces de decidir, i això s’hauria de reconèixer.
Cicle Violeta considerem que aquesta
reforma de la llei de l’avortament suposa una greu regressió dels drets de les
dones. Per això,
ara més que mai, és molt important una resposta feminista.
