8 de març del 2014
DONA I BICICLETA
El segle XIX, la bicicleta va contribuir molt
a l’alliberament de les dones. Una dona anant en bicicleta és una imatge que va
trencar amb els tòpics de fragilitat i docilitat que se’ls atribueix a les
dones. També va ajudar a acabar amb la vestimenta conservadora: els corses i
les faldilles pesades. Anant en bici, moltes dones van aconseguir llibertat i
autonomia. Les dones aconseguir ser independents perquè van deixar de dependre
dels homes per a moure’s i van poder accedir a un mitjà de transport que els va
donar dret a la mobilitat. La bicicleta va trencar el seu aïllament. Permet
prendre l'espai públic i participar en activitats col·lectives. Pedalem per
l’alliberament!
DONA
ACTIVISTA (KOP)
Dona i activista són dues paraules que haurien
d’anar lligades ja que qualsevol ésser atacat, i la dona ho és, hauria de donar
sempre una resposta. No obstant, tot i que el Prat és un dels indrets on, per
sort, el teixit social és actiu, no sempre trobem aquest binomi. Tanmateix, si
mirem enrere i comencem a fixar-nos en els moviments socials al Prat, ens
adonarem que les dones hi han tingut una presència important i que aquesta ha
anat en augment. Per això hem volgut aturar-nos un moment davant de l’antic KOP
(kasal okupat del Prat), un lloc on l’activisme s’ensumava en l’aire, per
recordar totes aquelles dones que, molts cops contracorrent i enfrontant-se als
seus propis companys de lluita amb boques plenes de bones paraules però amb actituds
patriarcals, han fet possible que avui ens trobem aquí, i també per aquelles
que segueixen dempeus, resistint sense fatiga tot i les envestides del poder.
DONES
OBRERES (Antiga fàbrica La Seda)
La industrialització al Prat arriba
tardanament i no trobem les primeres fàbriques fins ben entrat el s.XX. Primer la Paperera (1917)
i després La Seda (1925) oferiran a les dones la possibilitat d'accedir al treball
assalariat fabril fora de les feines tradicionals que havien ocupat fins llavors com el comerç o
el camp. La participació de les dones va ser especialment important en els
inicis de La Seda, arribant des dels Països Baixos instructores especialitzades
per formar la mà d’obra femenina que en aquells primers anys va ser del 60% de
la plantilla, havent-hi diverses seccions ocupades íntegrament per elles, un
fet que era habitual en el sector tèxtil des del s.XIX.
Aquesta presència femenina es va fer
aclaparadora a totes dues fàbriques durant la Guerra quan els homes van ser mobilitzats per
anar al front i es van encarregar de suplir els seus llocs a la rereguarda, un fet
generalitzable a tota la indústria catalana. Aquestes dones que ja havien estat presents en
les primeres vagues i reivindicacions del moviment obrer local en els anys de la República,
van ser també les protagonistes de les col·lectivitzacions i indústries de
guerra durant la Revolució del 36. La incorporació massiva de la dona a la
fàbrica en cap moment va suposar una igualtat en els sous que sempre van ser molt inferiors
als que percebien els homes per la mateixa jornada. Un fet que en molts sectors
laborals continua sent una trista realitat.
DONES
REPRESALIADES (Antiga presó - Ajuntament)
En aquesta cantonada durant molts anys va
estar el dipòsit de detinguts del Jutjat Municipal o la popularment coneguda “presó del
Prat”. L’espai tenia dues cel·les, una per homes i una per dones. És en la postguerra
franquista quan es produeix el període de màxima repressió que va comportar
l’habilitació d’altres espais de detenció com les seus de Falange, a la Rambla i Torre Muntadas,
i el quartell de la Guardia Civil a l’autovia. Només en la dècada dels 40 van ser
arrestades en aquest dipòsit un mínim de 120 dones, sent traslladades més d’una
cinquantena fins a la presó de dones de les Corts que es trobava on actualment hi ha el
Corte Inglés de Diagonal. Aquest espai ideat amb una capacitat per 100 persones va
acumular l’any 1939 més de 2000 preses. Les condicions infrahumanes
d’amuntegament i repressió les van patir en molts casos acompanyades dels seus fills.
Més de la meitat de preses pratenques ho van
ser per robatoris als camps i l’estraperlo. Quasi totes elles eren vídues de
guerra, tenien els companys a la presó i havien quedat excloses de treballar a les
fàbriques i camps per la seva ideologia o simplement en estar estigmatitzades com a “dones
de rojos”. La fam i l’escassetat de postguerra va ser molt més dramàtica per
aquestes dones que van quedar soles al capdavant d’una família i es veien empeses a
robar als camps per pura subsistència.
La segona causa d’empresonament franquista va
ser la militància política o sindical, castigada amb el màxim rigor pel règim i les
condemnes més llargues. En les darreres dècades la major causa
d’empresonament de pratenques es relaciona amb delictes contra la salut pública derivats del
tràfic de drogues.
PROSTITUCIÓ
(Antic prostíbul – Saboia)
El prostíbul més popular de la nostra història
local ha estat Cal Saboia, una masia ubicada a la vora del riu, al final de la
Rambla i el carrer Ignasi Iglesias, que va obrir l'any 1926 i va assolir un
èxit immediat que va comportar el tancament de les altres quatre cases que
existien al terme, gràcies a la seva ubicació discreta i allunyada del nucli
urbà. La República va regularitzar l'establiment, però durant la Revolució del
36 els anarquistes van forçar, com arreu de Catalunya, el seu tancament
al·legant que la prostitució atemptava a la dignitat de la dona treballadora.
Més endavant, el franquisme va permetre la reobertura del negoci que va funcionar
fins l'any 1956 en que el règim prohibiria la prostitució, tot i que
continuaria funcionant clandestinament fins ben entrats els anys seixanta,
regentat per una dona. La prostituta més coneguda, aleshores, va ser la
Mallorquina. La prostitució al Prat de Llobregat està testimoniada des del
segle XVI en diverses denúncies fetes contra veïns i veïnes davant les
autoritats eclesiàstiques. Actualment, el club Top Models és l'únic testimoni
'oficial' d'aquesta realitat a la població, tot i que cal destacar que la
rotonda d'entrada al Prat és un lloc on sovint s'ubiquen les 'prostitutes de carretera'
assegudes en les seves cadires de plàstic fins que els controls policials les
fan marxar. Exercir la prostitució no constitueix un delicte a l'Estat
espanyol, però, paradoxalment, qui l'exerceix no té reconegut els seus drets.
És per això que, tal dia com avui, volem reivindicar que es reconeguin i es
respectin els drets, la dignitat i la capacitat de decidir de totes les dones treballadores
del sexe, així com la seva legitimitat en exercir la prostitució com una
activitat econòmica més, lliurement i sense l'explotació d'altres persones.
Conseqüentment, condemnem la persecució social, policial i institucional a les
prostitutes, ja que aquestes mesures no només no garanteixin una reducció de la
demanda, sinó que afavoreixen el tracte ràpid i clandestí que comporta
l'empitjorament de les seves condicions laborals. Combatem l'(hetero)Patriarcat
i lluitem pel dret al nostre propi cos!
FEINES
DOMÈSTIQUES (Mercat Plaça Blanes)
Agafem el Mercat com a símbol del que
representa el desenvolupament de les feines domèstiques, associades a les
dones. Una feina que tot i no estar considerada com a tal, implica una
dedicació a jornada completa, es treballi o no també fora de la llar.
Es tracta de
l’anomenat “treball de cures”, al qual se li dóna poc valor ja que culturalment
es considera quelcom innat al rol femení, i com a tal, la dona és qui ha de
tenir cura de casa seva i de les persones que hi viuen. Un treball no remunerat
que és el que sosté el nucli familiar i, de retruc, tota la base social. Fins
quan serem les precàries a la feina i a casa?
AVORTAMENT (antic Centre de Planificació familiar)
El 1977, es va inaugurar en uns baixos de la
Carretera Marina el primer centre de planificació de l’Estat espanyol. La
Carmina Balaguer i la Maruja Pelegrín, que coneixien les necessitats de les
dones de classe obrera del Prat, van obrir aquest centre en la clandestinitat.
La salut de les dones i el coneixement del propi cos van fer que les dones
reivindiquessin la seva sexualitat i la seva decisió sobre la reproducció. La
reforma de la llei de l’avortament del govern del PP suposa un atac masclista a
les dones, que som plenament capaces de decidir sobre la reproducció. Capacitat
que es torna a restringir a uns supòsits i a una tutela mèdica i legal.
L’avortament no és cap delicte. És el nostre cos i la nostra decisió.
Avortament lliure i gratuït!
DONA
PAGESA (Masia)
Les feines del camp han tingut
sempre una participació femenina de primer ordre, sobretot en els conreus familiars,
tot i no haver estat gens reconeguda ni justament remunerada. Era tradicional en els
camps pratencs que les dones s’encarreguessin de moltíssimes tasques necessàries
durant tot el procés que va des de la preparació del camp per sembrar fins la collita,
però on sobretot van ser protagonistes seria en la fase de distribució i venda dels
productes.
En les dècades del 50 i 60 la
producció agrícola del Delta va generar uns excedents que va
afavorir un procés d’exportació espectacular. La denominada horta de Barcelona
generava milers de tones de fruites i hortalisses que sortien diàriament en trens des de
l’estació del Prat per ser distribuïts per tota Europa, o comercialitzades al mercat local
i a Barcelona, primerament al mercat del Born i posteriorment a Mercabarna. Les
feines d’encapsar i preparar els fruits per l’exportació, popularment
conegudes com l’embarcament, es feia en grans porxos distribuïts per tot el Prat on la
mà d’obra eren dones de totes les edats que treballaven en sèrie, en molt casos en
jornades inacabables i condicions molt dures, especialment els mesos d’hivern.
La desaparició dels camps de
conreu al Prat pel creixement urbanístic i sobretot per l’expropiació forçosa per fer
grans infraestructures com el Port i l’Aeroport han deixat la pagesia en un
punt de màxim risc de desaparició en una de les millors terres de conreu del
món. Noves amenaces com Eurovegas, el creixement d’aquestes mateixes infraestructures i d’altres
projectes especulatius amenacen amb fer desaparèixer per sempre la pagesia al Delta.
DONA
I SALUT (CAP Disset de setembre)
Volem denunciar
el sistema sanitari que pretén manipular, dominar i fer negoci de la salut i
els processos fisiològics des de l’anticoncepció al naixement passant ara per
la menopausa. Volem corregir, denunciant, intervenint… el biaix de gènere que
hi ha en tota la medicina, i en general canviar el model d’assistència
sanitària que hi ha actualment. Creiem que és fonamental oferir-nos recursos
propis i alternatius, com grups d’autoajuda, d’autoconeixement, espais
polivalents …, que ajudin a les dones a resoldre les influències negatives que
els rols de gènere poden tenir sobre la salut mental i física. Volem que la
salut de les dones sigui concebuda holísticament: tan física com mentalment,
com en relació al mitjà -urbà o rural-, com al lloc social on es troba, com
ecològicament… que se’ns consideri persones sense biaix de gènere.
També és un
obstacle important que la poderosa indústria farmacèutica conjuntament amb
certs professionals de la salut i mitjans de comunicació tinguin un gran poder
per influir en les decisions que afecten la salut de les dones, i que les
pròpies dones no siguin tingudes en compte. I que en els estudis de ciències de
la salut se segueixi enfocant la salut pels paràmetres masculins i que a les
dones gairebé només se’ns tingui en compte en tant que pits i aparell
reproductor.
Voldríem
homenatjar a totes aquelles dones que vénen i han vingut de fora, enfrontant-se
a un nou país, a una nova cultura, a una nova llengua... Patint la doble
discriminació de ser de fora i dona.
En primer lloc a
aquelles filles d’Andalusia, Extremadura, Soria, Teruel, Cuenca, Galícia... que
de ben petites o de més grans les van dur aquí, a guanyar-se les garrofes, a
pujar 6, 7 o 9 fills, a mantenir una casa, a treballar com esclaves conservant
sempre el somriure a la cara. Aquelles dones que s’explicaven les penes tot
netejant les cases dels més rics, cuidant els fills dels altres, servint, tancades
a la cuina... I per la nit, esperar que el marit no tingui ganes de
gresca... Aquesta ha estat la seva vida. Però ho han aconseguit, i a aquestes
dones els hi devem el que som avui la societat catalana, sí, a la senyora
Antonia, Lola, Mercedes, Charo, Leo, Carmen, Maruja... i un llarg etcètera. Som
les filles d’aquestes dones, i amb el seu esforç ens han construït un món el
qual l’hem d’aprofitar i millorar tot el que puguem, perquè els hi devem...
I en segon lloc,
la reencarnació de l’esperit d’aquelles dones el trobem en les vingudes
d’Àfrica, Sud Amèrica, Europa de l’est, la Xina... que es guanyen el pa cada
dia per les seves famílies, treballant hores interminables en bars,
restaurants, cuidant la gent gran, exercint la prostitució, en botigues... dones
precàries que amb el seu esforç i il·lusió per una vida millor, ens ensenyen el
valor de l’esperança de construir un món més just.
CURES
(residència d’avis)
Les cures de les persones és un àmbit
silenciós i invisible, que s’ha anat transformant en els últims anys sense
canviar el seu eix bàsic: la desigualtat i la invisibilitat. La crisi de les
cures posa en evidència la incapacitat social i política de garantir la
sostenibilitat de la vida en la majoria de les societats occidentals. L’entrada
de les dones al món laboral i el declivi de la família extensiva com a xarxa de
suport han anat acompanyats d’una manca de col·lectivització o repartiment de
les tasques de cures. Amb això, s’han incrementat les càrregues i
responsabilitats de cura de les dones, amb un esforç invisible i no remunerat.
I s’ha accentuat la marginació, solitud i vulnerabilitat de les persones amb
autonomia restringida. Alhora, s’han mercantilitzat els serveis, essent sectors
productius i laborals molt feminitzats, suposant una transposició de les feines
de la llar al mercat sota uns mateixos paràmetres de desvaloració i
precarització. Totes les persones som interdependents, i no sorgim com a
“bolets”, la nostra vida s’ha de cuidar.
ART
(Torre Muntadas)
Des dels anys '70, l'augment progressiu de
dones matriculades a les aules de les diverses disciplines artístiques és un
fet que, sembla, no té cap mena de repercussió al món laboral de l'àmbit
cultural. Als museus de l'Estat espanyol, per exemple, no només el percentatge
de l'obra de dones artistes correspon a un ridícul 13%, sinó que l'anomenat 'sostre de vidre' es sosté gràcies al 90% de
les dones treballadores al servei d'una direcció artística que, en la majoria
dels casos, és encapçalada per homes.
La invisibilització de les dones artistes,
però, no és un tret diferencial de la nostra contemporaneïtat, és una evidència
que s'ha perpetuat a llarg dels segles. Tant és així, que la història 'oficial'
encara no es regeix per un estudi historiogràfic digne i just que atorgui el
reconeixement que es mereix l'obra artística de moltes dones sense, encara, nom
i cognoms als llibres d'història de l'art. D'altra banda, la representació del
cos femení a les diverses manifestacions artístiques – sense oblidar els anuncis
publicitaris – és i ha sigut banalitzat i cossificat, promulgant absurds cànons
estètics i ètics que atempten violentament contra les dones. Davant d'aquesta
situació de precarietat laboral i discriminació de la dona artista, així com la
banalització del cos femení en l'art, reivindiquem la igualtat i l'equitat en
el món cultural per tal d'assolir una societat més justa, doncs una cultura
desigual que invisibilitza i menysprea a les dones.
EDUCACIÓ
(Escola del parc)
L'escola sembla un lloc en el que la igualtat
de gènere s'ha assolit gràcies al discurs de la "coeducació". Però no
podem obviar que els centres escolars, tot i ser gestionats en gran part per
dones, continuen mantenint postures masclistes, que sovint passen
desapercebudes. Els continguts que es transmeten estan extrets del model de
l'escola tradicional masculina. Els aprenentatges que es relacionen amb el rol
femení es menystenen, no donant el mateix valor al fet d'aprendre a cosir que
al d'aprendre a fer un circuit de llum amb una pila i quatre cables.
La llista d'exemples és interminable, passant
pel gran nombre de personatges masculins que han aconseguit grans fites,
enfront Marie Curie o Juana la Loca... Tampoc podem obviar els models, els
valors i la forma de transmetre'ls, sovint amb un llenguatge purament
masclista, en el que el tot està encabit en el sistema heteropatriarcal,
establint com a base la família tradicional i obviant altres models familiars i
realitats sexo-afectives. Les mestres, educadores, les famílies i les persones
que participen de la vida escolar hem de reflexionar sobre totes aquestes
coses, buscar respostes a les mancances
que encara avui en dia ens ofereix aquest model educatiu en relació al gènere.
